La República i els valors republicans
DILLUNS, 14 D'ABRIL DEL 2008
Després de l'èxit dels partits republicans en les eleccions del 12 d'abril del 1931, el dia 14, és a dir avui fa 77 anys, Alfons XIII va abandonar Madrid de camí cap a l'exili, i a Espanya es va constituir un govern republicà provisional encapçalat per Niceto Alcalà Zamora. Mentrestant, a Barcelona, des del balcó del Palau de la Generalitat, Francesc Macià feia el discurs de proclamació de la República Catalana [cliqueu aquí per escoltar-lo], que començava amb aquestes paraules: «Catalans, interpretant el desig i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica». Com que continuo essent republicà, em plau de recordar aquesta efemèride, no pas per llepar-me les ferides sinó per recordar que tot és possible i per lamentar, és clar, aquella gran oportunitat perduda per Catalunya. La lliçó de la història no s'explica en va. El que cal, però, és explicar-la, recordar-la i treure'n conseqüències.
I aprofitaré també la data per reflexionar breument sobre això que ara s'anomenen «els valors republicans» i que sovint són tan mal interpretats, fins i tot tan mal vistos. I és que massa freqüentment s'interpreten com una versió més del liberalisme que ens ofega. Ho pot ser, és clar, perquè de «republicanismes» -així com de «liberalismes»- n'hi ha de moltes menes. Si volem tirar enrere, el republicanisme es pot remuntar a la Roma clàssica i es pot associar al nom de Ciceró. Després, però, ha plogut molt, ha quedat tapat per tota mena de principis polítics i de formes de govern, fins que va ressuscitar amb el Renaixement i amb Maquiavel, i va inspirar bona part de la Guerra Civil anglesa i de les revolucions nord-americana i francesa. Sembla mentida que el liberalisme, que al capdavall va néixer a començaments del segle XIX, a redós del nou món comercial i industrialitzat, hagi tingut un desplegament tan espectacular i hagi tingut tant d'èxit, però que, en canvi, algunes idees republicanes bàsiques hagin hagut de ser gairebé desenterrades de l'oblit general.
Aquest post no és el lloc per fer una dissertació sobre el tema i possiblement alguns dels participants en el bloc en saben més que jo, però aprofitaré el record de la nostra malaguanyada i no ben nata República Catalana, per fer unes consideracions sobre el valor republicà de la llibertat. Perquè, mentre els liberals pensen que la llibertat és sobretot manca d'intervenció en la vida de cadascú i, per tant, manca d'intervenció de l'Estat a través de lleis que sempre són viscudes com a entrebancs, el que és mogut per un cert esperit republicà defensa que la llibertat no és només negativa -trobar-se sense intervenció d'un altre- sinó que ha de ser sobretot positiva, és a dir, que ha de consistir en la possibilitat efectiva del seu exercici i, per tant, significa no estar sotmès a un altre, no estar en situació d'esclavatge o de dependència, sigui econòmica, cultural o social.
Per això el defensor de l'esperit republicà ho té difícil per acceptar la monarquia, per molt bonifàcia que es presenti, i quan penso en l'espanyola em recordo de Felip V i de Franco, poc bonifacis, per cert. La monarquia, ho vulgui o no, representa interessos de grup, formes de vida, valors, idees i creences que han sotmès al llarg de la història i que encara avui pretenen sotmetre en nom, és clar, d'una pretesa modernitat i tolerància. El defensor de l'esperit republicà, en canvi, no té por de les lleis, sinó ben al contrari: sap que la llei és un bon instrument d'alliberament i d'igualtat, sap que la llei pot evitar el caciquisme, l'arbitrarietat i les actituds suposadament generoses i amistoses del poder, que no hauria de pensar que allò que fa és bo perquè ell ho fa sinó que s'hauria de limitar a promoure lleis que promoguessin la igualtat i, doncs, la llibertat de tots.
Fa temps que ho dic, però ho repetiré ara: ha arribat un moment de la història en què hem de decidir si volem ser súbdits o ciutadans. El ciutadà és aquell que abraça el valor republicà de la llibertat i la igualtat. El súbdit és que el potser abraça el valor liberal de la llibertat, però que no té inconvenient a estar sotmès si això li reporta algun benefici o, almenys, si no li reporta cap perjudici. Ser republicà hauria de ser exigent, com ho és ser ciutadà.
Ho deia Macià en el mateix discurs de fa 77 anys: «amb el cor obert a totes les esperances». I acabava el discurs amb solemnitat i exigència: «Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.» Això mateix, avui encara. Potser avui, més encara.
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat
/weblog_comentaris.asp?ID=17996&Page
Counter=0#coment
Loading...
Quina merda ! Aquest valors t´els podries fotre per la xona!
carsane 11 months ago