El retorn - Ovidi Montllor diu Sagarra

Sebastià, el bon Sebastià,
amb aquell aire i la magror mateixa,
tres setmanes deu fer, si fa o no fa,
que ha retornat a la paterna feixa.
Després d'haver rodat qui sap per on,
a cavall, en carrossa i en galera,
després de córrer món,
ara seu vora el tronc d'una olivera,
fuma la pipa dòcil i, arrupit,
cull tres fulles de menta i de plantatge,
i des que es fa de dia fins que és nit
no gosa treure els ulls del paisatge.
Avui l'he vist i m'ha donar la mà
-una mà mig rasposa, mig pansida-,
i jo li he dit: -I doncs, Sebastià,
com se us pinten les hores de la vida?
Després de dur la brega fins tan lluny
i a tants sols diferents fer-vos el sostre,
quin sentiment pels dintres se us esmuny
quan mengeu el crosto de casa vostra?...-
i ell diu amb un somriure: -Cada jorn
hi ha un punt que s'aclareix i se'm destria;
fins que arribà el moment del meu retorn,
de mi mateix ni una ombra en coneixia.
Jo he sigut com aquell qui vol i dol,
he anat tastant, he anat deixant les copes;
m'ha fet angúnia de menjar tot sol,
i tampoc m'he sabut partir les sopes.
He tingut bons amics i bons companys,
d'aquells que van al dret quan et descuides;
a flor de pell se m'han ofert els guanys,
i torno sense res i amb les mans buides.
He passat hores fresques com hi ha Déu!,
he resseguit la ruta dels deliris.
He sentit el silenci de la neu
i el baf dels cementiris.
De vegades, amb fuites i partits,
n'he tombat més de vint i més de trenta,
pera la sort se m'ha escapat dels dits,
i és que jo tinc un cor de poca empenta.
Vaig fugir dels mallols i dels pallers,
pensant que enterraria les tristeses
amb les butxaques plenes de diners
i el llençol delicat de les princeses;
i, a mida que m'han 'nat bastonejant,
a cada pua, a cada jaç d'ortiga,
he pensat que el triomf no pesa tant
com pesa la fatiga.
He pensat que ja és bell seguir el combat
amb tot un sac de fums damunt l'esquena,
però després he vist que, ben mirat,
potser no val la pena.

Si em creia que aquest mas era molt poc,
que colgar-me aquí dins em feia grima,
després no m'he sentit content enlloc
i només he segat una herba prima.
Ja m'ho estimava, això! Esmolava el peu
seguint aquesta fila de muntanyes,
però no en comprenia tot el preu,
ni aquell rossec que et deixa a les entranyes.
Així només ho saps quan en vius lluny:
aleshores aquestes quatre feixes
i aquest poblet que cap a dins del puny
es vengen de l'estona que te'n queixes.
I aquells moments que aquí havia passat
amb salut i pocs anys i bones llunes
són els únics moments que m'han salvat
enmig dels rosegons i les engrunes.
Per'xò, després que m'he sentit vençut,
quan he vist que pels polsos ja m'hi neva,
he volgut abeurar-me el cor eixut
amb l'aigua de la font de casa meva.
I per a mi he sentit que el que és més viu,
l'únic que em pot aconhortar per ara,
és la brossa i la ploma d'aquest niu
i la campana que plorà pel pare.
I aquí em veus. Ho he trobat tan canviat!
A casa les germanes s'han fet velles,
els homes són més agres de posat
i em miren de reüll tant ells com elles.
I jo no em queixo perquè ho trobo just;
no els creuria si em fessin bones cares,
si amanissin les plates al meu gust
i anessin amb cançons i gara-gares.
He sigut infidel amb el terròs,
i ells hi han colgat angúnies cada dia;
si no duc altra gràcia que aquest cos,
bé m'han de contestar amb sorruderia.
I no em fa res el tracte rampellut
ni el xiuxeig repicat de les veïnes,
penso que tot m'ho tinc ben merescut!
I les coses més aspres em són fines
mentre pugui mirar-me d'aquí estant
aquell marget amb menta i corretjola,
mentre pugui sentir de tant en tant
la cançoneta de l'estiverola.
Mentre se m'espavili aquesta pell
ni molt curta de gra ni massa tipa
i trobi en cada soca un escambell
per fumar poc a poc la meva pipa.
Amb la mansa pobresa ja ho tinc tot,
i el diner que fa moure a la gentalla
ja no em faria fer ni un pas ni un bot
ni aixecar amb els dos dits aquesta palla.-

Category:

Music

Tags:

• Ovidi
• Montllor
• diu
• Sagarra