Sense renunciar a les sales de cinema tradicionals, el cinema contemporani es bifurca cada vegada amb més naturalitat per àmbits que, fins no fa gaire, li eren estranys: telèfons, museus, ordinadors, tauletes electròniques, multipantalles, projeccions interactives... Això ha desembocat en un debat que podríem resumir en la següent qüestió : fins a quin punt el cinema pot expandir-se i transformar-se sense deixar de ser cinema? La nostra opinió és que el cinema ha estat, des dels seus orígens, un fenomen mutant i erràtic per naturalesa. A partir d'aquestes idees, proposem un taller pràctic, amb esperit juganer i disposats a la contaminació amb la poesia, la pintura, el teatre, la natació i tot el que calgui. ¿Quantes pel·lícules podríem fer jugant amb variacions d'un sol píxel?, ¿podem muntar cinema combinant imatges a l'atzar? ¿Farem simfonies de dropes tan belles com les taques de nitrat en moviment? Tenia raó el duaner que, fa uns mesos, va certificar que una videoinstal.lació d'un famós cineasta nord-americà no era art?
Link to this comment:
All Comments (0)