Featured Playlists
Lluís Llach a Verges 2007
http://ca.wikipedia.org/wiki/L<wbr>luís_Llach_i_Grande
Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb capacitat per cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s'exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.
Els concerts van ser organitzats per l'Ajuntament de Verges, la coordinadora d'entitats del poble i les ONGS Salvem l'Empordà i Metges Sense Fronteres, beneficiàries dels guanys del concert per decisió expressa del mateix Lluís Llach.[62]
Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d'unes tres hores precedit per una contundent xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud mediocre dels polítics amb l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.
El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L'Estaca, Laura, Que tinguem sort i Els Segadors, mentre ell marxava de l'escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.
El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de persones,[63] s'edità en un triple CD i es convertí en l'últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.
Which one's Pink?: la història de Pink Floyd
Pink Floyd és un grup de música britànic, considerat com un dels més influents de la història del rock.
El grup es donà a conèixer a finals del 1966, en clubs underground de Londres. Els seus membres fundadors foren Syd Barrett (guitarra i veu), Roger Waters (baix i veu), Richard Wright (orgue, teclats i veu) i Nick Mason (bateria). Enregistraren el seu primer single pel gener de 1967, i el mateix any es publicà el primer disc de llarga durada, The piper at the gates of dawn.
El 1968 Barrett fou substituït per David Gilmour. A partir d'aquell moment el grup, liderat per Waters i Gilmour, va anar deixant de banda el psicodelisme underground dels primers temps i va començar a crear un estil sonor molt propi, basat en el virtuosisme instrumental, l'experimentació amb l'electrònica, la inclusió d'efectes sonors d'estudi i la utilització de cors i recursos simfònics. Així, les seves obres, resultat d'un perfeccionisme obsessiu inèdit fins llavors en els grups de rock, esdevenen llargues, denses i de gran riquesa musical i emotiva. Els discs més representatius d'aquesta època, que tingueren un gran èxit comercial i que fonamentaren el seu prestigi artístic, són The dark side of the moon (1973), Wish you were here (1975) i Animals (1977). Malgrat el seu èxit comercial, el grup va gaudir de llibertat artística i fins i tot es va permetre excentricitats com ara rodar una pel·lícula a les ruïnes de Pompeia (Live at Pompeii), fer música per a espectacles teatrals i de ballet o estar-se dos anys per gravar un disc.
Més endavant, Waters intentà assolir el lideratge tot sol i els treballs del grup, sense perdre la seva particular personalitat sonora, derivaren cap a temes més obscurs i propers a la cantautoria, éssent The Wall (1979) el disc representatiu d'aquella època i alhora el major èxit comercial del grup. El següent disc, The final cut (1983) és un treball en solitari de Waters, on la resta del grup, sense Wright -que va ser acomiadat-, fan de músics d'acompanyament.
Després de greus dissensions, el 1983 Waters va abandonar la formació per iniciar una carrera en solitari, a més va iniciar un litigi, que finalment va perdre el 1987, amb els seus ex-companys per que aquests no poguèssin utilitzar el nom del grup. Així, el 1987 el grup, format per Gilmour, Wright i Mason, va tornar a l'activitat. Entre llavors i els anys 90 enregistraren només dos discs d'estudi amb material nou, A Momentary Lapse of Reason (1987) i The Division Bell (1994), i realitzaren nombroses gires.
Després de més de 20 anys de dissensions, el juliol del 2005 Waters, Gilmour, Mason i Wright van tornar a tocar junts com Pink Floyd en el concert benèfic Live8, organitzat per Bob Geldof. Malgrat això, els rumors sobre una possible reunificació del grup van ser desmentits de seguida.
El documental "Which one's pink?" és un recorregut des dels seus inicis a l'underground de Londres fins al concert benèfic que els va reunir per última vegada l'any 2005, un viatge des de la psicodèlia dels anys amb Syd Barrett fins al rock simfònic de "The Wall". El programa inclou imatges mai vistes i entrevistes amb els components de la banda: Wright, Roger Waters, David Glimour i Nick Mason.
http://ca.wikipedia.org/wiki/P<wbr>ink_Floyd
Jimi Hendrix: l'home que van convertir en un déu
James Marshall "Jimi" Hendrix (27 de novembre del 1942, Seattle, Washington -- 18 Setembre, 1970, Londres, Anglaterra) fou un músic, cantant i guitarrista nord-americà.
Gairebé 40 anys després de la seva mort, Jimi Hendrix (1943-1970) continua sent un músic referencial i un dels personatges més fascinants de la història del rock. Us proposem un recorregut per la seva vida i la seva carrera, totes dues curtes però igualment intenses.
En només quatre anys, Hendrix va passar de ser un guitarrista de blues desconegut a convertir-se en una icona de la cultura rock, un músic brillant i un personatge ple de contradiccions. El documental "Jimi Hendrix: l'home que van convertir en un déu" mostra un home al mateix temps exhibicionista i tímid, adorat i incomprès, ambiciós i consumit per l'èxit.
Aquest retrat de Hendrix, produït per la BBC, s'atura en tots els episodis importants de la vida del músic: una infància sense mare, l'arribada a Londres, el descobriment per part dels britànics, el retorn triomfal als Estats Units gràcies al festival Monterey Pop, l'històric concert a Woodstock i el declivi personal dels últims anys.
Està fet a partir dels testimonis dels qui el van conèixer millor: els seus músics (Noel Redding, baixista de The Jimi Hendrix Experience), les seves amants i amics com el productor Chris Stamp i el líder de The Animals, Eric Burdon.
La seua àvia materna era una índia cherokee pura i el seu avi un escocés. Sa mare sempre va tenir problemes amb la beguda, de manera que Hendrix va ser criat per son pare l'afroamericà Al Hendrix. Autodidacta, va aprendre a tocar blues escoltant Muddy Waters, i la seva carrera musical començà al costat de prestigiosos artistes de blues com B.B. King, Ike & Tina Turner, Little Richard i Wilson Pickett, i les seves principals influències foren T Bone Walker i Johnny Guitar Watson. El 1966 es traslladà a Anglaterra, on formà el grup Experience. Allí contactaria i influiria músics com The Beatles, Eric Clapton, The Rolling Stones o The Animals. La seva fama esclatà després de la seva actuació al festival de Woodstock del 1969. Considerat com un investigador i renovador del rhythm and blues i alhora un mite sexual, morí ofegat en el seu propi vòmit després d'una llarga temporada de problemes amb les drogues. Després de publicar el 1966 i 1967 els singles Hey Joe i Purple Haze que el feren famós, el seu zenit artístic arribà amb l'edició del disc Axis Bold as Love (1967), considerat la cimera de la música psicodèlica i que va immortalitzar el tema Little wing, una de les seues composicions pròpies més valorada pel seu treball de guitarra; a més, enregistrà Are you Experienced (1967), Electric Ladyland (1968) i Band of Gypsys (1970). Va morir el 18 de septembre del 1970 a causa de mesclar alcohol i pastilles per dormir. La seua nòvia va testificar que se n'havia pres 7 i va morir ofegat pel seu propi vomit. Entrava així a formar part del Club dels 27 en la imaginació popular.
Després de la seva mort, el seu mite es va engrandir i gairebé tots els grans guitarristes de rock and roll i blues posteriors se n'han declarat deixebles o bé, han admès la seva influència. L'any 2003, la revista Rolling Stone el va elegir com el millor guitarrista de tots els temps i la seva cançó Purple Haze com la segona millors amb guitarra de tots els temps
http://ca.wikipedia.org/wiki/J<wbr>imi_Hendrix
País Valencià: Una llengua que camina
Un treball que mostra l'estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià. Aquesta festa, organitzada per l'Escola Valenciana, s'ha convertit en un autèntic fenomen que reuneix cada any més de dues-centes mil persones arreu de les comarques valencianes.
Els cinc protagonistes del documental viuen repartits per la geografia del País Valencià. El més conegut és en Xavi Sarrià, que viu al Cap i Casal, València. Lletrista i cantant d'Obrint Pas, un dels grups pioners de la música en valencià, en Xavi forma part d'una generació de joves que ha estudiat en valencià, gràcies a la creació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, fa vint-i-set anys. En Xavi valora l'estat de la llengua en l'àmbit de la música i també, com a seguidor del Llevant UD de futbol, en el de l'esport. El de la sanitat l'aporta en Gerard Pitarch, dermatòleg de l'Hospital General de Castelló, i el del periodisme, Mar Iglesias, una de les poques professores de la Universitat d'Alacant que imparteix les classes en valencià.





Play all(173)


